Crosby, Stills & Nash a Barcelona

Jo devia tenir uns 17 o 18 anys i la meva cosina Zsuska em va regalar dos discs de dos grups que a ella li encantaven: un era de l'Último de la fila i l'altre dels Crosby, Stills & Nash. Mai vaig desenvolupar cap fília pels espanyols (respecte, molt de respecte per ells, però mai em va enganxar la seva música). Però, en canvi, la banda americana, poc a poc, tot i desconèixer-la, va anar calant en mi.

El disc que em va regalar d'ells era el seu mític disc homònim, el primer de la seva carrera, mai superat després. Les seves peces, a cada escolta, guanyaven posicions entre les meves favorites. La primera que em va enganxar va ser Marrakech Express, amb aquell ritme imparable però dolç i digerible. Però la resta de temes van anar caient i ara ja no puc escoltar el disc de fons mentre faig cap altra cosa, doncs m'haig de parar a cantar totes les estrofes.

I ara, 25 anys més tard, em desperto amb la notícia de que els CS&N venen a Barcelona, concretament el 8 de Juliol (en algun indret encara per determinar). I hi veig una mena de tancament del cercle. Hi convidaré a la meva cosina i farem que aquell regal d'aniversari cobri vida.

Moltes ganes de CS&N i moltes ganes de que ella en gaudeixi.

Son House, la llegenda del Blues del Delta

Això que la gent anomena el Blues... B, L, U, E, S... sabeu?... els joves, molts d'ells, quan volen començar a aprendre a tocar Blues agafen aquesta paraula i expliquen qualsevol cosa, que no significa res. No se n'adonen de que encara no han descobert el que és el veritable Blues.
Alguna gent tenen un Blues tan intens que van al riu i s'hi tiren i s'hi ofeguen. O van a matar a algú: "Aquella dona, aquella dona em va dir que m'estimava i ara se n'ha anat, la trobaré i la mataré".
Aquesta és una manera de fer blues. Però n'hi ha una altra manera més tradicional i pausada. Agafeu aquesta, noiets, de tant en tant.

Així començà el Son House la seva actuació al 100 Club de Londres el 30 de Juny de 1970. Tota una declaració d'intencions.
El Son House alternava, des dels anys 30 espirituals negres cantats a capella i blues del Delta, amb la seva National steel guitar. Estigué sempre, doncs, atrapat entre l'espiritualitat més intensa dels seus gospels i la mundanitat dels seus blues, entre la llum diürna de la il·luminació que la Bíblia li aportava i la foscor de la nit més intensa, la dels antres desmanegats mal il·luminats.

El seu estil, ja sigui vocal o guitarrista, inspirà, ja en la seva època, a mites posteriors com el Robert Johnson i el Muddy Waters (a banda de milers de joves arreu, aquells que el propi House criticava després per la seva simplificació del Blues).

Desdentat, mig analfabet, havent assassinat un home (al·legant defensa pròpia), condemnat a treballs forçats, amb l'entrada prohibida a diversos pobles, havent fet dit i pujat a trens en marxa, Son House encarna el bluesman arquetípic, d'una puresa sobrenatural, d'una senzillesa aclaparadora, que fa vibrar el blues com ningú.

Amadou i Mariam, el so de Malí

Sovint no arribo a recordar com vaig arribar a descobrir alguna de les músiques que escolto avui en dia. Simplement n'he perdut el traç. Va ser per una recomanació d'una amistat? Per algun web? No ho sé. Però sí que us puc dir com he descobert aquesta parella de músics malians: llegint un llibre de viatges que, explicant una ruta que passa per Mali menciona als "conegudíssims Amadou i Mariam". No n'havia sentit a parlar mai, així que aquí us els acosto, ara que he pogut descobrir en ells uns músics plens de sinceritat i proximitat acústica (tot i la distància, curiosament).

Canten en francès i en tres altres idiomes d'arrel africana sobre unes evocadores estructures rítmiques, hi incorporen la guitarra de l'Amadou (tot un virtuós de la rítmica) i les veus del mateix Amadou i de la Mariam. Hi ha qui en dirà world music. Jo imagino que a ells els deu fer tanta gràcia aquesta etiqueta com quan al nostre Peret el titllen també de world music (o latin music, perquè canta en espanyol).
Per descomptat, a la que a principis dels 2000 la parella en qüestió va començar a despuntar internacionalment, el sempre oportú(nista) Manu Chao els va incorporar en un dels seus discs i hi va gravar algunes cançons. Des de llavors que sembla que són molt coneguts i que sovintegen els escenaris de mitja europa. Jo els acabo de descobrir. I no puc deixar d'escoltar-los. World music? Sí, és clar. I que no ho és tota la música?

< div align="center">

El millor disseny de guitarra del món, de la història!!!

Guitarra solista, rítmica i percussió alhora!!!

Amb la boca oberta m'he quedat... mai no m'hagués imaginat que la guitarra pogués ser tocada, també, com a instrument de percussió. Però no en plan "li dono uns copets rotllo rumba per donar-li gràcia", no, no... rotllo la percussió forma part de la cançó i l'integro completament.

No us perdeu detall de com el Sam Westphalen versiona un tema dels Slayer anomenat Seasons in the abyss. L'home sembla que ho fa com si res, com qui no vol la cosa, com qui porta la guitarra integrada en el cos. Espectacular, senzillament espectacular.



Ho vaig descobrir gràcies al Fernando Claros de Luna, una persona que sempre ha tingut un gust exquisit amb la música.
I, és clar, a la que investigues una mica sobre aquest tal Sam Westphalen, descobreixes que, en realitat, no és cap intèrpret famós, però que la seva habilitat amb la guitarra 'percussiva' ja li ve de lluny. Fixeu-vos, sinó, en aquesta interpretació del famós Funkytown dels Lipps. Inc. (una cançó que, d'altra banda, mai hagués cregut que es podia tocar amb una guitarra!).



Ah, però espera, que no s'acaba aquí la cosa... en el seu canal de YouTube, l'home va penjant les seves interpretacions. I és allà on he descobert la cirereta del pastís. Com sonaria el Wannabe de les Spice Girls en mans de la guitarra del Westphalen? Jutgeu vosaltres mateixos.



Total, que mai no he tingut clar si veure aquestes interpretacions em fan venir més ganes d'agafar la meva guitarra i practicar o si abandonar-la i oblidar-me de que alguna vegada he somiat en ser capaç de tocar-la.

Escoltar música a les botigues de discs

Recordo quan van obrir la Virgin Megastore al Passeig de Gràcia de Barcelona, cantonada amb Gran Via. Era una superfície enorme dedicada a la música. Anar a la Virgin era tota una experiència. Mai havia vist tants discs junts. Els repassava un cop i un altre, alfabèticament, els dits acabaven ben foscos de la pols que s'amuntegava damunt dels CDs. Però no calia oblidar passar-se per la llista dels més venuts, o per la secció de llibres.

Els preus, però, eren absolutament prohibitius i jo sempre havia preferit anar a comprar els discs les botigues més modestes, on era fàcil trobar ofertes i tresors ocults. Així, la Virgin es convertí, exclusivament, en el lloc on jo anava a aprofitar els seus punts d'escolta de discos per decidir si em gastava la setmanada en un disc o en un altre. No només podies escoltar els més venuts del mes, sinó també portar-li a un dependent un disc qualsevol i ell te'l punxava.

El millor dels punts d'escolta per a mi va ser que em permetia atrevir-me a comprar discs que, d'altra manera -llavors no existia internet- no ho hagués fet. Per aquella època jo començava a aficionar-me al jazz i a la new age. Però, és clar, n'era un absolut neòfit. No podia arriscar-me a malbaratar una setmanada en un disc només perquè havia llegit en alguna revista que era molt bo. I si no m'agradava? A la Virgin hi tenia la solució. Em recordo escoltant discs del Pat Metheny, del Paul Winter Consort i de molts altres que, finalment, van caure a la saca.

Sentir els primers compassos del disc, sovint, et posava la pell de gallina. Era el teu disc, estava fet per tu, ho notaves tot seguit. I llavors ja no hi havia qui et tragués del cap la idea de deixar-t'hi els quartos. No hi havia remei.

P.D. Que consti que quan jo anava a escoltar discs a la Virgin, la botiga no feia la fila que aquesta foto vintage que he posat, val? Que tinc una edat, però no tant :D